[Josep Camps per scalae]
Els temps canvien i nosaltres canviem amb ells A. Loos
Res es mor, tot es transforma H. Balzac
No hi ha eternització més pertorbadora que la d’allò efímer W. Benjamin
1995. Semàfor vermell.
Acabo de sortir de classe i la Diagonal va carregada de trànsit.
Al meu costat s’atura una figura vestida amb vestit blanc, camisa vermella, corbata amb dibuixos de colors, sabates de punta de pell marró, mitjons estridents i paraigua a mode de bastó. És el Bohigas sinònim de la Barcelona democràtica i olímpica. L’estridència, l’exuberància, la sensualitat del seu vestir, són evidents. La persona reafirma el personatge fins al punt que aquest pren autonomia pròpia. La provocació esdevé actitud crítica, fins i tot cap a allò que un mateix representa, i té molt a veure amb el seu compromís i amb el seu pensament polític.
Diuen que el vestir o la moda d’una època, defineix i revela les seves virtuts i febleses. La nostra manera de vestir, segons la sincronia en el temps i l’entorn que ens correspon, també dóna pistes sobre la nostra intimitat més profunda, sobre la nostra manera de pensar i de fer, fins i tot sobre el nostre estat d’ànim,… i segurament d’una manera inconscient, fins i tot voluntària, transmet una actitud i un caràcter tant en allò personal com en allò professional.
——————————————-
1933. Petit mariner.
En una fotografia antiga, un petit Oriol Bohigas va vestit de mariner. Es mostra segur de si mateix i satisfet davant del fotògraf. Tots recordem, de petits, com sentíem una certa vergonya vestits de primera comunió. Vestir diferent i destacar en el nostre entorn era molest i despertava inseguretat. En canvi, a la fotografia, veiem a un nen que sembla que li agradi vestir de mariner. A la seva mirada, al seu somriure, sembla com si s’hagués adonat que allò que et diferencia de la resta pot ser alhora provocador, útil i eficaç per a la comunicació.
——————————————-
1952. Seny i rauxa.
El Grup R, Oriol Bohigas i altres membres del grup, estan entaulats per rebre a N. Pevsner…. La formalitat de l’ocasió i de l’època fa que tots vagin amb vestit i corbata. En Bohigas porta una corbata ampla amb el que podria ser un nus Windsor. Aquest és considerat el més elegant, un nus ample que acompanya camises de coll generós (potser per això, tot i vestir quasi sempre de “pret a porter”, es fa fer les camises a mida).
En el cas de Bohigas, l’atenció als complements i al color com a formes d’expressió atrevides i provocadores sobre una base sòbria, serà una constant en la seva personalitat i també en la obra de MBM. Philip Drew, al llibre “La realitat de l’espai, la arquitectura de MBM”, comenta que l’obra de l’estudi representa l’esperit català que combina el seny i la rauxa. El seny, base sòbria de composicions ordenades i constants; i la rauxa, els complements o ‘folies’ com a elements que es sobreposen al ritme. El propi vestir de Bohigas combina aquests dos elements amb complements –mitjons Missoni, corbates de tot tipus de motius, … – que, sobreposats al ritme i ordre de les composicions, acaben essent els que realment defineixen el caràcter i l’essència del personatge.
——————————————-
La moda és efímera i, a mesura que els temps avancen, s’accelera la vida. Les novetats no tenen temps per ser païdes i s’engoleixen ràpidament.
Adolf Loos escriu sobre “la moda del Cavaller”, on defineix a un tipus de personatges com el “petimetre’’, el que avui en diríem “fashion victim”, aquella persona que va tant a la moda que sovint frega els seus límits. En canvi, el “OB style” diria que és atemporal. No es preocupa de les modes sinó de definir un caràcter propi, únic i inconfusible. Això no vol dir que no sigui variable, però, en tot cas, no ho serà al ritme i als dictats de la moda.
Seran més aviat les èpoques de la seva pròpia vida les que temporitzin l’estil de Bohigas, des del petit mariner a l’avi dels mitjons de ratlles, de vestit sobri i poc estrident (que surt amb l’actor J. Corbacho a una campanya publicitària d’un conegut banc), trobem un ventall de matisos de l’estil propi que, com no pot ser d’una altra manera, donen pistes i detalls de cada un dels OB que conformen el record del seu personatge i la seva carrera professional. Cada un dels OB que, sense perdre coherència, han vist i significat els darrers 50 anys de la nostra societat.
Josep Camps (Arquitecturia), gener de 2013
